Nicolau de Salern (fl. s. XII-1). Antidotarium Nicolai
Aquesta obra té:
Traducció: Nicolau de Salern (fl. s. XII-1). Antidotari [Català]. Traductor: Anònim
| Publicació de la fitxa: 2012-05-02
Darrera modificació: 2020-01-20 |
| Bases de dades: | Sciència.cat |
| Descripció |
| Autor: | Lluís Cifuentes |
| Estat: | completa |
| Identificació |
| Autor: | Nicolau de Salern (fl. s. XII-1) |
| Títol regularitzat: | Antidotarium Nicolai |
| Altres títols: | Antidotarium parvum |
| Llengua: | Llatí |
| Data: | estimada - s. XII segon quart |
| Lloc: | Salern |
| Estat de l'obra: | conservada |
| Forma: | prosa |
| Gènere: | Antidotari |
| Matèries: | Medicina - Farmacologia |
| Contingut |
| Consistència: | completa |
| Íncipit |
| Rúbrica inicial: | «Incipit Antidotarium Nicolai» |
| Íncipit del pròleg: | «Ego, Nicolaus, rogatus a quibusdam in pratica medicine studere volentibus ut eos recto ordine modum conficiendi dispensandique docerem et certam eis traderem doctrinam... » |
| Íncipit text: | «Aurea quando datur caput a langore levatur. — Aurea alexandrina dicta est ab auro...» |
| Font: | Ed. Venècia 1471 |
| Èxplicit |
| Èxplicit del pròleg: | «... et certa erit noticia emptionis leve precium et moderata dispensatio» |
| Èxplicit del text: | «... et medicinas valeant dispensare et cum dispensandi habeant copiam de nummorum et amicorum plenitudine glorientur» |
| Colofó: | «Finit Antidotarium Nicolai» |
| Font: | Ed. Venècia 1471 |
| Materials complementaris |
| Pròleg de l'autor,
traductor o adaptador: | Autor |
| Sinopsi |
| Sinopsi: | L'Antidotarium Nicolai (“Antidotari de Nicolau”) és una obra de farmàcia pràctica que consta d'un pròleg i de 142 capítols dedicats, per ordre alfabètic (i excepcionalment agrupant formes farmacèutiques), a exposar les fórmules dels medicaments compostos més usuals. Cada capítol conté una explicació del nom del compost i la informació sobre la seva indicació terapèutica, els ingredients, la preparació, les dosis i la forma d'administració. L'obra també inclou una part sobre la conservació dels medicaments, uns synonyma i un capítol sobre la metrologia farmacèutica. |
| Públic/intenció: | Segons el pròleg, estudiants de medicina. Més endavant, va atreure metges (universitaris i extrauniversitaris) i, sobretot, apotecaris. |
| Públic/intenció: | Estudiants de medicina
Metges |
| Transmissió |
| Manuscrits: | Munic - BSB - Handschriften: Cgm - 4119 - ff. 605r-692v
Fragmentària - París - BnF - Manuscrits: Lat. - 11228 - ff. 26v-32r |
| Bibliografia |
| Edicions: | Berg (1917), Eene Middelnederlandsche ... - Transcripció de l'ed. Venècia 1471 amb variants
Goltz (1976), Mittelalterliche Pharmazie und ... - Facs. de l'ed. Venècia 1471 |
| Bibliografia: | Steinschneider (1893), Die hebraeischen Übersetzungen ..., pp. 812-816 (trad. hebr.)
Dorveaux (1896), L'Antidotaire Nicolas: deux ... (ed. trad. fr.)
Wickersheimer (1911), "Nicolaus Prepositi ..."
Berg (1917), Eene Middelnederlandsche ... (ed. trad. neerl.)
Lutz (1960), "Der verschollene ..."
Canals (1963), "Les apothicaires roussillonnais ...", p. 194
Goltz (1976), Mittelalterliche Pharmazie und ...
Keil (1978), "Zur Datierung des Antidotarium ..."
Keil (1980), "Antidotarium Nicolai"
Mellbourn - Keil (1982), "Das Antidotarium Nicolai in ..." (trad. al.)
Keil (1987), "Nicolaus Salernitanus"
Barbaud (1996), "Platearius et l'Antidotaire ..."
Bénézet (1999), Pharmacie et médicament en ..., pp. 109-110, 112 i 390
Fontanella (2000), Un volgarizzamento tardo ... (ed. trad. it. toscana)
Roberg (2002), "Studien zum Antidotarium Nicolai ..."
Carrillo Linares (2005), "Middle English Antidotarium ..." (trad. angl.)
Wallis (2005), "Nicholas of Salerno"
Roberg (2007), "Text- und redaktionskritische ..."
Roberg (2007), "Das Antidotarium Nicolai und ..."
Ausécache (2007), "Manuscrits d’antidotaires ..."
CASVI  (trad. siciliana)
Roberg (2011), "Nochmals zur Edition des ..."
Savage-Smith (2011), A New Catalogue of Arabic ..., vol. 1, § 34, pp. 122-131 (trad. àrab)
Gil-Sotres (2011), "The Viridarium id est Expositio ..."
Gil-Sotres (2011-2013), "El Antidotario de Arnau de ...", pp. 242-245, 248 i 250-251 |
| Text digital |
| Text complet: | Edició de Venècia, Nicolas Jenson, 1471 (ex. NLM)
Edició (Antidotarium cum commento Stephani Arnoldi) de Barcelona, Pere Posa, 1490 (ex. BUB) |
| Observacions |
| Significació. — L'Antidotarium Nicolai és el més difós dels antidotaris de l'Europa llatina medieval i el més important dels manuals emprats pels apotecaris fins avançada l'època moderna, fets que el converteixen en el fonament de la farmàcia pràctica de l'època. Elaborat a l'anomenada Escola salernitana, aquesta obra i la de Mateu Plateari, Liber de simplici medicina (Circa instans), amb la qual solia anar aparellada als mss., constitueixen testimonis molt destacats de l'esforç de Salerno per racionalitzar la medicina pràctica; un esforç que asseguraria a aquesta darrera un lloc a la medicina universitària. En aquesta línia, l'obra no tan sols ofereix un compendi ordenat de les receptes més emprades, sinó que fa un esforç per racionalitzar la nomenclatura dels productes farmacològics, amb un apartat de synonyma, i per clarificar i estandarditzar el sistema metrològic present a les seves fonts.
Identificació i fonts. — Els darrers estudis (en particular de F. Roberg, que prepara l'edició de la versió original per a la sèrie Edizione nazionale "La scuola medica Salernitana": cfr. Roberg 2002, 2007a, 2007b, 2011) confirmen que l'obra, en la seva primera plasmació, data almenys del segon quart del s. XII (apareix en un ms. anglès amb aquesta datació; d'altra banda, inclou una recepta d'un emètic de l'autor que és citada i atribuïda a Nicolau al Compendium del Magister Salernus de c. 1155-1160).
El gruix de l'obra (110-115 receptes) deriva de la compilació salernitana de finals del s. XI coneguda com a Antidotarium magnum, que conté unes 1.200 fórmules extretes de la tradició grecollatina antiga, altomedieval i de la primera època salernitana (inèdit), i podria haver-se originat amb la intenció de fer-ne un abreujament més operatiu (i per això també és anomenat Antidotarium parvum) amb una selecció de les fórmules més emprades («usuales medicinae»). La font directa , però, no va ser l'Antidotarium magnum sinó el comentari salenità anònim a aquesta obra conegut, per les seves paraules inicials, com Liber iste. A més, l'autor va afegir receptes pròpies a aquest corpus.
El nom de Nicolau no apareix als mss. més antics de l'Antidotarium Nicolai, si bé l'esmentada recepta de l'emètic sembla indicar que era un fet a l'inici de la segona meitat del s. XII. Malgrat això, els dubtes sobre l'autoria persisteixen i cal tenir present que, com la majoria dels altres textos salernitans estudiats fins ara, els mannuscrits confirmen que l'obra va tenir diferents redaccions durant el s. XII. La identitat de Nicolau també ha patit un seguit de confusions des d'antic amb altres autors més tardans i l'obra o la seva font principal també s'han confós amb les d'aquests autors: el salernità Nicolau d'Aversa, el bizantí Nicolau Myrepsos, el francès Nicole Prévost o l'anglès Nicolau de Farnham (vegeu fitxa biogràfica). Dues d'aquestes atribucions han tingut especial èxit. Desconeixent l'existència de manuscrits més antics, el fet que Vicenç de Beauvais esmenti l'obra (c. 1244) i que tingués una ràpida difusió a França (c. 1270 formava part del currículum de la Universitat de París), van portar Lutz 1960 i, seguint-lo, Barbaud 1996 i Bénézet (1999: 109), a pensar que devia elaborar-se a la Universitat de París durant el primer terç del segle XIII, i proposaren atribuir-lo a Nicolau de Farnham, un autor mèdic anglès (d'obra perduda) que havia estudiat i potser ensenyat a París, i que després fou bisbe de Durham (1241). L'adjectiu “praepositi” (‘prepòsit' o ‘prebost') aplicat al Nicolau presumpte autor de l'Antidotarium que apareix a les edicions renaixentistes del Δυναμερόν de Nicolau Myrepsos van fer pensar que havia estat director de l'escola salernitana i, incrementant la confusió, portà a identificar-lo amb Nicolaus Praepositi o Praepositus, el metge francès de la segona meitat del s. XV Nicole Prévost (confusió aclarida a Wickersheimer 1911, però encara avui reiterada en molts textos més o menys divulgatius sobre l'obra).
Difusió. — L'esforç racionalitzador i la concepció didàctica que té expliquen l'èxit de l'obra. La quantitat de manuscrits conservats és elevada i des de la primera edició impresa (Venècia 1471) fou objecte de moltes altres que demostren que fou emprat fins al s. XVIII. Tant la tradició manuscrita com la impresa indiquen que l'obra era manipulada per a fer-la més útil, i en alguns casos arriba a tenir fins 175 receptes. També s'hi incorporaven altres elements (així, l'edició de 1471 conté, al final, un tractat de quid pro quo: «Incipit tractatulus quid pro quo. Pro aristologia rotunda longa vel pondus equale zurumber id est zedoarie... — ... Pro zinzibere piretrum. Explicit tractatus quid pro quo»). Igualment, la interpolació de fragments de l'Antidotarium Nicolai en altres obres va ser molt freqüent. Se'n coneixen comentaris des del s. XII (destaquen les Glossae de Mateu Plateari, de vers el tercer quart del s. XII, el de Jean de Saint-Amand, de la segona meitat del s. XIII, o el de Stephanus Arnaldi, del primer quart del s. XIV).
D'altra banda, se'n coneixen traduccions medievals al francès (ed. Dorveaux 1896), al neerlandès (ed. Berg 1917), a l'italià (toscà ed. Fontanella 2000; sicilià, cfr. CASVI), a l'alemany (cfr. Mellbourn - Keil 1982), a l'anglès (cfr. Carrillo Linares 2005), al català (vegeu-ne la fitxa), a l'hebreu (una d'elles potser de finals del s. XII: cfr. Steinschneider 1893, pp. 812-816) i a l'àrab aljamiada en hebreu (cfr. Savage-Smith 2011, vol. 1, § 34, pp. 122-131).
L'Antidotarium Nicolai va esdevenir la farmacopea estàndard en alguns llocs d'Europa. Així, les Constitucions de Melfi de Frederic II (1231) li van fer assolir aquest estatus al regne de Sicília mig segle abans d'irrompre-hi els catalans, i també el tenia al nord de França al tombant del s. XIII al XIV. No obstant això, a les biblioteques dels apotecaris solia compartir espai amb els atribuïts a Mesué (pseudo) (c. s. XIII) i a Arnau de Vilanova (autoria dubtosa), Antidotarium, molt apreciats per presentar una ordenació de les fórmules per formes farmacèutiques i per incloure introduccions teòriques que legitimaven l'ofici, obres que van ser d'ús preferent als exàmens gremials (Canals 1963: 194; Bénézet 1999: 112; Gil Sotres 2011-2013: 248). Segurament per això, en particular la darrera —que, a més, incorporava 119 fórmules d'aquest antidotari— sembla que va superar-lo entre els apotecaris de la Corona d'Aragó (vegeu la fitxa corresponent). No obstant això, l'afirmació de Bénézet (1999: 390) que l'Antidotarium Nicolai hauria tingut molt poca difusió a Catalunya es fonamenta en una selecció insuficient de dades documentals. |
|
