MedCat

Canals, Antoni (València?, c. 1352 – 1415/1419)

Categoria social i professional

religiós OP - teòleg - traductor

Comentaris

Teòleg de l'orde de Sant Domènec. Va cursar els estudis en diversos convents dominicans de la Corona d'Aragó (1369-1378) i, després, a les universitats de Tolosa de Llenguadoc (1379) i possiblement també de París (1382?) (tot i que no va obtenir la llicència fins a principis de la dècada de 1390 i no consta com a mestre en teologia fins al 1398). El 1387 va ser nomenat professor a l'estudi general del convent dominicà de Lleida, i el 1395 va ocupar la càtedra de teologia de la Seu de València, fins aleshores assignada a Vicent Ferrer. Al mateix temps havien començat els vincles amb la cort reial, de primer durant el regnat de Joan I i després durant el de Martí I, de qui consta com a capellà i a la cort del qual organitzava lectures de teologia per a laics (1398-99). Les relacions amb aquests dos reis, amb reines viudes i regents i amb membres d'altres branques de la família reial és una constant en la seva carrera de teòleg i confessor àulic. Tot això no li va impedir exercir diversos càrrecs en l'administració del seu orde: va ser lloctinent de l'inquisidor general del regne de València (1401), predicador general (1403), visitador general d'alguns convents catalans (1406) i definidor provincial (1415). Canals és el traductor català més important del segle XIV, no només per la quantitat i la diversitat dels materials traduïts, sinó també pel valor de la informació social i cultural que aporten els seus pròlegs, per mitjà dels quals s'accedeix, a més, a les seves intencions en traslladar les obres. L'activitat de Canals com a traductor s'ha de subordinar a la posició que ocupava en relació als cercles àulics i cortesans on es desenvolupava, almenys des de 1391 (any en què havia rebut un encàrrec de Joan I perquè traduís uns llibres innominats) i sobretot durant el regnat de Martí I (1396-1410), en el qual s'emmarca gairebé tota la seva producció. Canals havia de respondre a les demandes (explícites o no) d'un públic molt ben definit: els seus lectors immediats eren la noblesa i el patriciat urbà, com demostra el fet que dediqués totes les traduccions a membres de la família reial o a personatges estretament relacionats amb el monarca. La seva situació professional en depenia: per exemple, va ser precisament gràcies a la intervenció de Jaume d'Aragó, bisbe de València, que Canals va aconseguir la càtedra a la Seu d'aquesta ciutat. La satisfacció dels interessos i les demandes culturals i intel·lectuals d'aquest públic, que esperava un determinat tipus d'obres, s'ha de sumar a la pròpia voluntat de Canals de proporcionar uns continguts espirituals i morals adequats a aquests nobles amb responsabilitats importants de govern, tal com es desprèn parcialment del diagnòstic cultural que l'autor presenta en el pròleg a la traducció del tractat De providentia, de Sèneca. La tasca com a professor de teologia a la cort reial està també íntimament relacionada amb la selecció dels originals de les seves traduccions de textos filosòfics, històrics i religiosos clàssics i medievals, i amb la manera de presentar aquestes traduccions. Per això, no és operatiu des d'un punt de vista intencional establir fronteres entre textos religiosos i textos no religiosos, i tampoc establir-ne entre les traduccions i les preteses obres "originals" de Canals, que sovint són originals en poc més que el títol, ja que a la base hi ha textos llatins dels quals l'autor va traslladar extractes extensos: és el cas de l'Escala de contemplació (1398-1400, dedicada a Martí I), que tradueix el tractat pseudobonaventurià De XV gradibus contemplationis et viridiarium Ecclesiae i materials del Benjamin maior, de Ricard de Sant Víctor, i del Tractat de confessió (1413?, dedicat a la reina viuda Violant de Bar), que tradueix materials del teòleg Guillem d'Alvèrnia. Textos com aquests es relacionen amb altres trasllats orientats a la direcció espiritual i moral dels nobles: unes Exposicions del Parenostre, l'Ave Maria i la Salve (1396-1406, dedicades al mestre racional de la cort Pere d'Artés), l'epístola pseudobernardiana De modo bene vivendi (1397-1410, dedicada a Galceran de Sentmenat, camarlenc del rei, i prologada amb un elogi dels llibres com a instruments de conservació del passat i de transmissió de saber, que tradueix llargs passatges del Philobiblon de Ricard de Bury) i el tractat De arra de ànima d'Hug de Sant Víctor (1396-1406, dedicat a Maria de Luna); en aquest darrer cas, la reconducció cap a un públic laic femení i cortesà d'una obra que havia nascut en un context de comunitats de religiosos agustins resulta significativa dels objectius de Canals. En la mateixa direcció, tenim constància d'un encàrrec de la reina Violant perquè traduís literalment i glossés els Evangelis (1413). Igualment il·lustrativa és la traducció del tractat De providentia, de Sèneca (1396-1404), dedicada al governador del regne de València Ramon Boïl i presentada com una resposta filosòfica, no teològica, a les inquietuds espirituals i filosòfiques d'uns nobles i patricis que llegeixen i que s'interroguen sobre matèries abans privatives del clergat. Aquesta aproximació a autors i materials clàssics adaptables a una funció d'ensenyament cristià té dues fites en la versió dels Dictorum factorumque memorabilium, de Valeri Màxim, i en el tractat intitulat modernament Escipió e Aníbal. Ambdues traduccions, de tema històric, són exemples clars de la relació de Canals amb la monarquia i l'alta noblesa, que trobaven en les obres històriques exemplaritat moral i política. En la primera d'aquestes dues obres, dedicada el 1395 al cardenal Jaume d'Aragó, bisbe de València, Canals presenta l'anecdotari de l'historiador romà com a repertori exemplar de virtuts útil per als cristians del present. Al mateix temps, des del punt de vista traductològic, evidencia la voluntat de no ofegar el text original amb un aparat de glosses, que redueix al mínim indispensable, servint-se del comentari llatí d'un frare italià conegut com a frate Luca, que alguns autors identifiquen amb Luca Mannelli (i en això, segons que afirma, pretén millorar una versió catalana anterior de l'obra, que no conservada). El segon cas és una mica més complex: Canals dedica a Alfons d'Aragó, duc de Gandia des de 1399, una obra destinada a satisfer el desig d'aquest de conèixer un episodi de les guerres púniques (a través de Titus Livi) i que presenta com a traducció de Livi, compilat amb materials del poema llatí Africa, de Francesco Petrarca. Amb tot, el text és essencialment una traducció de dos fragments del llibre VII del poema de Petrarca, als quals s'afegeix un fragment de la vida d'Anníbal extret del De viris illustribus, del mateix autor. És a dir, a una noblesa que vol llegir Livi se li presenta un succedani (com si fos Livi), tot plegat amb un extens pròleg que orienta adequadament la lectura de la història com un exemple sobre la inestabilitat de la fortuna i la fragilitat dels béns mundans. [vegeu, ara, Ferrer (2012), "Petrarch's Africa in the ..."] Canals no és sensible a la dimensió poètica del text que tradueix, per bé que l'aproximació literalista no emmascara la retòrica i l'estil de l'original. Aquest fet explica, probablement, l'enorme èxit de l'obra al segle XV: en resulta molt significativa la interpolació dins una versió catalana de l'anomenada Histoire ancienne jusqu'à César). (Bacardí - Godayol (2011), Diccionari de la traducció ..., s.v. Canals, Antoni)

Identificació del poeta

Català: RAO 29

Manuscrits amb obres de l'autor

Barcelona - Arxiu de la Corona d'Aragó [Arxiu Reial de Barcelona] - Col·leccions, Còdexs: Sant Cugat - 72
Barcelona - Arxiu del Palau Requesens - III
Barcelona - Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Fons municipal: Manuscrits municipals - 01/1G-35
Barcelona - Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Fons municipal: Manuscrits municipals - 01/1G-36
Barcelona - Biblioteca de Catalunya - Manuscrits - 41
Barcelona - Biblioteca de Catalunya - Manuscrits - 264
Barcelona - Biblioteca de Catalunya - Manuscrits - 352
Barcelona - Biblioteca de Catalunya - Manuscrits - 356
Barcelona - Biblioteca de Catalunya - Manuscrits - 473
Barcelona - Biblioteca de Catalunya - Manuscrits - 991
Barcelona - Biblioteca de Catalunya - Manuscrits - 1030
Barcelona - Biblioteca de Catalunya - Manuscrits - 1146
Barcelona - Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona - Manuscrits - 17
Barcelona - Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona - Manuscrits - 102
Barcelona - Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona - Manuscrits - 573
Barcelona - Reial Acadèmia de Bones Lletres - 3-I-7
Barcelona - Reial Acadèmia de Bones Lletres - 3-ii-20
El Escorial - Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial - Manuscritos - R.I.11
Madrid - Biblioteca Nacional de España - Manuscritos - 8242
Montserrat - Biblioteca de l'Abadia de Montserrat - Manuscrits - 993
Montserrat - Biblioteca de l'Abadia de Montserrat - Manuscrits - 1100 (IV)
Nàpols [Napoli] - Biblioteca Comunale di Napoli - XXII.158
Palma [Ciutat de Mallorca] - Biblioteca Bartomeu March - 102-V1-8
París - Bibliothèque nationale de France - Manuscrits: Esp. - 10
Perpinyà - Médiathèque centrale de Perpignan - Manuscrits - 27
Sogorb [Segorbe] - Archivo de la Catedral de Segorbe - Códices - 150 (olim III-2-1)
València - Biblioteca Històrica de la Universitat de València - Manuscrits - 285
Vic - Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic - Manuscrits - 187
Vic - Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic - Manuscrits - 233
Vic - Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic - Manuscrits - 234

Montserrat Ferrer, Josep Pujol