MedCat

Mesué (pseudo) (c. s. XIII)

Categoria social i professional

metge - musulmà

Comentaris

A l'Occident llatí circulà, a partir del segle XIII, una compilació de farmacologia pràctica (Opera) a nom de Mesué ("Eben Mesue" o "Johannes Mesue"), que no pot atribuir-se a l'autor nestorià del s. VIII-IX Yūḥannā ibn Māsawaih perquè s'hi citen autors posteriors, com Al-Rāzī (c. 864 – c. 925), Ibn Sīnā (c. 980 – 1037) o Ibn al-Ǧazzār (c. 898 – c. 980). Lleó l'Africà (Libellus de viris quibusdam illustribus apud Arabes, Roma 1527) en publicà una detallada biografia ("Mesuach"), en la qual el fa originari de la ciutat de Mārdīn (SE de l'actual Turquia), i diu que s'hauria format a Bagdad i hauria servit el califa fatimita del Caire al-Ḥākim fins a la seva mort, l'any 1016. Aquesta biografia, que actualment es té per fantasiosa, ha conduït els historiadors a donar vida a un pretès Māsawaih al-Mārdīnī o Mesué el Jove. D'altra banda, un i altre eren confosos a vegades amb l'autor eclesiàstic Joan de Damasc (Johannes Damascenus), dels segles VII-VIII.

L'obra és un tractat de farmacologia organitzat, que segueix el model de la d'Ibn Sīnā, Canon medicine, Traductor: Gerard de Cremona. Conté una introducció a la farmacologia (Canones universales), un Antidotarium (o Grabadin medicinarum universalium) molt extens (571 fórmules) i una secció sobre la terapèutica medicamentosa de les malalties des del cap fins als peus (Practica o Grabadin medicinarum particularium), parts a les quals sovint s'afegeix l'obra d'Al-Kindī, De gradibus, Traductor: Gerard de Cremona i unes indicacions de metrologia farmacèutica. En les fonts medievals, Antidotarium i Grabadin són denominacions que també designen tot el conjunt. Al desenvolupar-se l'apotecaria, l'obra, concebuda per als metges i comentada per destacats mestres universitaris, assolí un gran èxit entre els apotecaris (que anomenaren "diví" i "evangelista dels apotecaris" l'anònim autor). Als països de la Corona d'Aragó, juntament amb els antidotaris de Nicolau de Salern, Antidotarium Nicolai i Arnau de Vilanova (autoria dubtosa), Antidotarium, fou la base de la formació dels apotecaris i dels exàmens gremials.

Bibliografia

Ullmann (1970), Die Medizin im Islam, pp. 304-306
Jacquart - Micheau (1990), La médecine arabe et l'Occident ..., pp. 214-217, pàssim
Keil (1987-2004), "Pseudo-Mesuë"
Jordi i González (1997), Aportació a la història de la ..., p. 293 i ss.
Bénézet (1999), Pharmacie et médicament en ..., pp. 110-112
Gil-Sotres (2011-2013), "El Antidotario de Arnau de ...", pp. 244 i 248
Ventura (2019), "Les mélanges de médicine autour ..."
Ventura (2021), "Sulla trasmissione vernacolare ..."

Lluís Cifuentes