MedCat

Accés a la base de dades MedCat.

Arxius consultats | Advertiment | Sobre les fitxes | Com citar | Avís legal

Id MedCat 

Documents | Persones

bib33866 (21 / May / 2025)

Darrera modificació: 2025-05-11
Bases de dades: Sciència.cat

Rodríguez Guerrero, José, "Nuevos aportes para el estudio del Liber de secretis naturae pseudoluliano", Azogue, 9 [=El pseudolulismo alquímico, ed. J. Rodríguez Guerrero] (2019 - 2023), 284-415.

Resum
Vamos a analizar un tratado del corpus pseudoluliano titulado Liber de secretis naturae seu de quinta essentia (=DSN). Según las investigaciones realizadas hasta ahora por los especialistas, habría sido elaborado en torno a la segunda mitad del siglo XIV. Es el primero con una clara intención pseudoepigráfica, ya que en varias partes el autor se presenta como Ramón Llull, se sitúa en lugares emblemáticos de su biografía como la abadía de Vauvert, próxima a París, y se citan como propias varias de sus obras. La hipótesis actual tenida como válida propone que el falsificador habría empleado dos fuentes principales. Una es el tratado De consideratione quintae essentiae rerum omnium (=DCQ) de Johannes de Rupescissa, fechado con posterioridad a 1348, del que haría un plagio parcial. La otra sería el núcleo textual del magister Testamenti, un alquimista anónimo de influencia luliana, que escribió originalmente en torno a 1330-1340 y con el que se habría conectado por medio de citas. El resultado final sería una obra formada por cinco grandes secciones (A+B+C+D+E). Aquí voy a hacer una tesis ampliada. El propio magister Testamenti sería el autor de varias versiones o estratos primitivos del DSN desde 1330-1332. Vamos a reconstruir dos de ellos. El primero con la forma: B1 + CI.a-b + CII + CIII y el segundo B1 + CI.a-b + CII + CIII + CIV.a-b + CV. De este último se conserva una copia en el manuscrito BNF, Lat. 7177, sin ningún elemento pseudoluliano y perfectamente integrable en el corpus textual del magister Testamenti. Rupescissa lo habría utilizado este segundo estrato para componer su DCQ. El mismo magister Testamenti habría compuesto un tercer estrato más tardío, con varias recensiones y bajo la estructura general B + C + D1/D2 + Q1/Q2. Su implementación de la lógica luliana está más evolucionada y presenta mayor complejidad. Un grupo de pseudoepigrafistas catalanes habría manipulado esta versión para atribuirsela a Llull en la segunda mitad del siglo XIV. Así surge lo que hemos llamado el textus receptus del DSN, con la forma ya mencionada de A+B+C+D+E y que la tradición posterior ha considerado como el modelo prototípico. Es el mayoritario en los manuscritos posteriores y se ha estudiado como si hubiese sido el texto base, sin versiones anteriores. Nuestra reconstrucción de la tradición textual para el DSN encaja con el modelo establecido por Michela Pereira para la historia del pseudolulismo alquímico, así como su edición crítica del Testamentum.
Matèries
Alquímia
Pseudo-Ramon Llull
URL
https:/​/​revistaazogue.com/​numero-9/​
https:/​/​www.academia.edu/​106454682/​_Nuevos_Aportes_ ...
Què són les imatges?

Les petites imatges de la cinta ornamental corresponen, d'esquerra a dreta, als següents documents: 1. Jaume II ordena resoldre les discòrdies veïnals per una finca del metge reial Arnau de Vilanova a la ciutat de València, 1298 (ACA); 2. Contracte entre Guglielmo Neri de Santo Martino, cirurgià de Pisa, i el físic-cirurgià de Mallorca Pere Saflor, batxiller en medicina, per a exercir la medicina i la cirurgia sota la direcció del segon, 1356 (ACM); 3. Valoració de l'obrador de l'apotecari de Barcelona Guillem Metge, efectuada pels apotecaris Miquel Tosell, Berenguer Duran i Vicenç Bonanat, per a ser venut al també apotecari Llorenç Bassa, 1364 (AHPB); 4. Pere III el Cerimoniós regularitza la situació legal d'Esteró, metgessa jueva de Vilafranca del Penedès, concedint-li una llicència extraordinària per a exercir la medicina, 1384 (ACA); 5. Procura de Margarida de Tornerons, metgessa a Prats de Molló i a Vic, per a recuperar els béns que li retenia un tercer a Vic, 1401 (ABEV); 6. Doctorat i llicència docent de Narcís Solà, batxiller en medicina, expedits per Bernat de Casaldòvol, doctor en medicina i canceller de la Facultat de Medicina de Barcelona, 1526 (AHCB); i 7. Societat entre Joan Llunes i Joan Francesc Llunes, pare i fill, i Lluís Gual, gendre del primer, cirurgians de Caldes de Montbui, per a exercir la professió, 1579 (AHCB).